De la contadèra
En Gasconha tot qu’ei de la contadèra. Daubuns dirén qu’ei pr’amor deu clacassejar de la hemnas, que coma dins lo vielh arreproèr, de tant que s’ausin a charrar, duas hemnas e ua auca que hèn un marcat ! Totun s’agish pas d’aquò, brica ; ni de la vielhas cresenças, ni deus charmatòris, deus sòrts gitats au bestiar o aus òmis per posoèrs o broishas e dont s’ac viravan deu hat las victimas en tot brutlar candèlas o passar chapelets. Aqueras son pas que supersticions ; causas barluècas hèitas entà enganar a la gents e qu’arcasta de plan lo nòste caperan, autor e contaire deu Gèrç l’Onorat Dambielle Honoré Dambielle, 1873-1930, Mémoire Gasconne, Savès Patrimoine.. D’alhors en la soa pèça de teatre La Pousouèra, lo son personatge de la Françoun se trufa deus que tà seguir los conselhs d’ua posoèra partirén còp-sec per anar ensajar d’empeutar un pibol sus un caulet entà hèr nèisher cujas ! Lo conte n’ei pas atau. Qu’ei la memòria populara que coma la lenga deu país passa de parçans a parçans tà díser causas, cadun de son biais, dab istòrias de non pas créser : d’aqueths contes, disèva Miquèu de Camelat Miquèu de Camelat, 1871-1962, poèta e escrivan gascon., qui non los a, de chic o de hèra, entenuts dins les velhadas de Marteron a Pascas ? E contes e contaires de tostemps enlà ne’n mancan pas quitament s’èm luenh ací de la seuvas celticas e de sus mostres. Lo nòste Drac, ça ditz lo contaire deu Gèrç Joan-Francés Bladèr Joan Francés Bladèr, 1827-1900, Sur les Pas de Bladé, Colleccion « De Gascogne et d’ailleurs »., ei tuat per ua goja de bòrda rusada e non pas per un chivalièr blanc coma lo Sant Jòrdi iberic. Vertat qu’ei, las paurs son de’n pertot mes i a diferentas menas de las amistosar. En lo parçan de Bladèr, capvath los camins de Gasconha, las vielhas legendas hèitas contes son sovent coma neishudas deu saunei deu contaire, adromit devath un casse un jorn d’estiu : los gats parlan a L’Arromiu, las clòscas tanben a Mauvesin e i a la messa deus lops a Sarrant ; i a serenas dins Gèrç qu’an ideas de vos hèr negar, i a un òme dins la lua que pòrta un fagòt en punicion de sus pecats, e fin finala moriscon totas las malas bèstias e pas diguns pateish ! Òc ben, demòra la Cama Crusa. Aquera Barba Blava de las campanhas, que rondaleja per las palhèras e darrèr las bòrdas entà minjar los mainatges que s’i passejan. Adara que’ns hè plan arríser aquera praube Cama Crusa, pr’aquò, quin sap, benlèu se’n cau mefisar encara, pr’amor ac ditz de plan deu país lo cantaire e contaire occitan Joan de Nadau :
Non seràs pas jamei un monde vielh,
Tostemps recomençat, lo conte n’ei pas acabat.
Nadau, Qu’èm çò qui èm