Lo mainatge de nèu / Lo drollisson de névia
L’ivèrn es aquí… amb lo fred e lo gèl que permeton a la natura de se pausar, un temps. Benlèu veirem lèu los pichons borrilhs blancs que tomban del cèl per nos donar a veire de païsatges cremoses que lo bruch de nòstres passes s’i amortís amb la nèu.
Aquela nèu blanca mena amb ela la serenitat e la tranquillitat. La nèu es tanben anonciadoira de transformacion. De segur fondrà e daissarà sa plaça a una natura tota jove, tota nòva.
A Tolosa, la vesèm pas sovent, la nèu… Benlèu dins Lemosin n’i aurà pro per far un mainatge de nèu ?
Ten ! Aquelas erranças me fan pensar a un conte que ven dirèctament de la tradicion orala de Lemosin. Lo primièr a publicar, en 1978, l’istòria d’un mainatge de nèu es Georges-Emmanuel Clancier, escrivan e poèta nascut a Limòtges.
A l’ora d’ara, son Sergi Mauhorat e Domenja Decamps que nos prepausan una adaptacion del conte, en occitan, dins tres dialèctes : Lo drollisson de névia (lemosin), Lo mainat de neu (gascon), Lo mainatge de nèu (lengadocian).
« Un còp èra bèl temps i a, del costat del planòl de Milavacas, dins un ostalet, vivián un vièlh e una vièlha. Tota la vida s’èran aimats mès avián pas jamai ajut cap d’enfant e z’avián fòrça plan plangegut.
Aquesta annada, se botèt a nevar lo primièr jorn de l’ivèrn.
L’òme diguèt a la femna :
– Vèni, vèni viste, fasquem un mainatge de nèu, li balharem nòstre nom, aquò serà nòstre enfant ! »
Es coma aquò que comença la vida del mainatge de nèu, beluguejant de blancor e rescalfant los còrs de sos parents… Fait de nèu, lo mainatge de nèu mena sos parents dins lo bonur dels moments uroses de la vida, de la transmission e del partatge. Lo mainatge de nèu es fait de nèu, la nèu es faita d’aiga, e l’aiga pòrta en ela l’istòria del monde que lo mainatge va contar e partejar.
Mas, es escrich, la nèu fond… e a la Sant Joan, amb lo fuòc que cal sautar, lo mainatge desapareisserà. E lo cicle de la vida tornarà començar…