Carladés imaginari

Aquí las vièlhas montanhas ercinianas aplanieradas e rosegadas per la pugnacitat de centenats de milions d’annadas, fan un païsatge doç que nos càmbia de las cimas pirenencas ponchudas. A un bèlvéser, sietat sus una lausa, en dominant la valèa pregonda de Truèira, en badant tot al l’entorn las nautas planesas basalticas e en tampant les uèlhs, cossí imaginar pas aquel país del temps dels ivèrns d’abans, rigoroses e longasses coma malurs. Estropat de nèu espessa e tenaça, s’i ausirà a solide las bramadissas dels lops atalentats, les trucs lugubres de las campanas que se pèrdon dins las brumas escuras, las ventòrias que miaulan a las cima dels avets e le silenci pesuc de las bèstias e de las gents qu’espèran las primièras lusors de la prima.

Les vièlhs dins las bòrdas parlavan encara l’occitan e de les escotar, cossí imaginar pas la lenga nòstra qu’acompanhava de sa musica, a cada ora de cada jorn, la vida païsana tan viva ; suls fièirals per maquinhonejar, a las velhadas per contar, a la mendra festivitat per cantar…

Mas le Carladés es tanben un pauc l’Auvernha e dumpuèi un ramat de decennias, les aujòls emigrèron cap a París per gaudir de fortunas divèrsas. E dins una veiturassa, l’emigrant se deu de tornar al vilatge de sas originas per i espandir sa reüssida, d’i bastir un ostal nòu amb – cerièra sul cocon – una piscina, d’i fenhantejar al mes d’agost e d’i fèr fissar un accent ponchut a ne traucar les timpans autoctòns. De les agachar, cossí imaginar pas l’exòde rural que voidèc las montanhas ; aqueles païsans joves que se desrasiguèron del país per anar de racacòr se pèrdre dins una vila grandassa desconeguda.

A l’entorn de Nòstra Dama d’agost, la fèsta anima le vilatge d’un barrejadís de tradicions e d’anacronimes parisencs. Per demorar a la mòda del moment, un grop franco-anglo-saxon destilla tota la vrespada, litanias que digús compren… aquò rai tot le monde se’n fot ! Sus la plaça granda, a uèit oras del maitin, les autentics carladeses e les que ne fan mina, se regalan de tripons e de vin. La messa, que levat la quista es a gratis, se passa defòra dins un prat mentre que le bal tradicional, que el se paga, se tròba cunhat jos un chapitèu ont la musica dançarèla se mescla a la susor dels dançaires. Alavetz cossí s’imaginar pas las fèstas de temps a, que les joves endimenjats de blaudas bluas e d’esclòps nòus, oblidavan per un còp le trimatge de cada jorn en dançant jols telhs, al son d’una cabreta, las borrèias d’Auvernha e autras mazurcàs.

Ac avètz plan comprés, es pas la guida del caminejaire que vos ai contat, mas un concentrat de subjectivitats banalas e benlèu de falsetats. Que mon amic m’ac perdone !