Seleccionar una pagina

L'occitan blos

0 |

Parlar non gausa

Parlar non gausa

« Ni non viu, ni non crèba ! » disiá una femna nascuda en Lomanha, a Gimat, en 1920, e qu’i passèt tota la vida. Èra una manièra umoristica de parlar d’un poleton que veniá de sortir de l’uòu e qu’èra plan feble : èra nascut gamat e se vesiá qu’anava pas viure longtemps. La femna auriá pogut dire : « Viu pas ni morís pas ! » Seriá estat banal. Èra plan mai expressiu e comic d’emplegar la negacion excepcionala non. Loís Alibèrt cita una expression lauraguesa plan vesina de l’expression lomanhòla : Ni non creis, ni non crèba. (Gramatica occitana, 1935, p. 320.)

L’escrivan patesejaire de Tolosa, Gabrièl Visner (nascut en 1846 e mòrt en 1909), imagina l’epitafi d’un qu’èra conegut per èsser estat un gròs parlaire : « Aquí le parlaire repausa… / Pel prumièr còp parlar non gausa. » (Lé Ramèl païsan del parla moundi, 1892, p. 97.) Seriá estat plan possible, mas plan mai banal, que diguèsse : «Pel prumièr còp *gausa pas parlar ». (En occitan estandard se ditz primièr.)

Lo 31 d’agost de 1913, se representèt a Aush lo cap d’òbra del teatre gascon, L’Òme Blanc, de Fernand Sarran. Dins tota la pèça, la negacion verbala s’exprimís ambe pas (lo pus sovent) o non… pas (qualque còp) : [L’Òme Blanc] Minja pas (p. 18) ; L’Òme Blanc s’es trompat. Hè pas tela que cau. (p. 21). Mas, al paroxisme de la tension dramatica, quand « la tishanèra » se vei dins l’obligacion de reprochar a l’« Òme Blanc » de téisser pas la tela que cal, sentís que fariá una pèca de far lo mendre repròchi a aquel misteriós personatge. La femna ditz : « Non gausi !… » (p. 21.) Agèsse parlat ambe lo meteis estil que dins la rèsta de la pèça, auriá dich : « Gausi pas !… » Aquel emplec de non vòl dire que la negacion verbala es exprimida aqueste còp amb una fòrça excepcionala.

Tot es de bona lenga d’òc : Non sabi e Sabi pas. Mas, Non sabi es siá particularament expressiu, siá un arcaïsme un pauc preciós e Sabi pas es la negacion verbala correnta de l’occitan actual.

Es l’idèa d’Alibèrt : pas es « la negacion abitualament emplegada ». (Gramatica occitana, 1935, p. 320.)

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.

A prepaus de l'autor

Jacme Taupiac

Jacme Taupiac, nascut en 1939 en Lomanha, es un lingüista occitan contemporanèu reconegut, membre del Grop de Lingüistica Occitana, del conselh lingüistic del Congrès Permanent de la Lenga Occitana e de l'Institut d'Estudis Araneses-Acadèmia Aranesa de la Lenga Occitana. Trabalhèt e trabalha encara bravament sus la normalizacion de l'occitan e lo desvolopament de l'occitan estandard. Publiquèt un ramelet de trabalhs sus la lingüistica occitana : L'occitan blos (1964), Diccionari de mila mots (1992), Gramatica occitana (2000)...

Soscriure
M'assabentar quand
0 Comentaris
Retorns en linha
Veire totes los comentaris

Crompar Lo Diari

Anóncia

Los pòdcasts

Los darrièrs clips

Cargament...

La letra del Diari

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.