Seleccionar una pagina

Rescontre

0 |

Joan-Carles Codèrc

Es a se demandar cossí vuèi le teatre, que de mès en occitan, pòsca arribar a se fèr una plaça, tant menudeta siaga, demest les lésers e passatempses pletorics e envaïdors que coneguèm. Vaquí coma exemple l'aventura de la còla de teatre de l'IEO d'Arièja.

D’ont te venguèt ta passion per l’art e a quina edat ?

Mai d’un camin que d’una passion, pensi. Vesi la creacion coma un mejan de pensar la meuna epòca. Gràcias als ligams qu’entreten amb lo passat e a las dralhas que pòdon sorgir d’aquel dialòg. Per trobar e dessenhar deman. De dròlle, passi fòrça temps gredon en man, a copiar de causas que m’agradan. Fins al collègi ont descobrissi la bomba de pintura. Del papièr a la paret per una longa pontannada facha d’encontres de tota mena, de viatges e l’aparicion d’un espaci novèl que la vila se i cala, daissa plaça al jòc, a las rescondudas. De l’escritura salvatja ven la tipografia, sens pèrdre lo trabalh manual. E d’aquesta man torna lo dessenh. E d’aquesta man espelís tot çò que fau uèi.

Per tu, qué vòl dire èsser professional ?

Soi dessenhaire, plastician. Vaquí los mots qu’emplegui per definir ma practica. Considèri l’encontre entre dessenh e cultura occitana coma un moment important. Pensi qu’ai trobat un espaci de trabalh que ressona tant per ieu coma per nòstre temps. Aital me sentissi legitim de contunhar.

Quin es lo teu rapòrt a la lenga occitana ? Ont l’as apresa ? Es una transmission familiala ?

Es pels grands que la lenga se revèla. Soi pas nascut en Occitània mas a París e l’ausissi pas que los bèls jorns en Avairon. Mentre que paire e maire tenon lo cafè. Aquelas mesadas d’estiu d’una annada a l’autra son coma un bufal sus de pichons ciutadins. La sòrre e ieu pels prats, camins e rius amb las cosinas. A la bòria, a l’òrt. Pensi qu’es aquò mon primièr rapòrt a la lenga. De polits brieus luènh de la vila e de voses que ròtlan coma se lo monde èran de tèrra.

Un pauc pus luènh, aquel país se fa una plaça sus las parets. Puèi de libres, de Joan Bodon, d’autres d’istòria, etnologia, politica. Fau una mena de viatge musical tanben. Dels Balcans a l’America latina. Me’n torni en mezzogiorno amb de tarantèlas, pizzicas, tammurriatas que me cason dins un ritme de dessenh. Mas i a qualques annadas, cinc o sieis ans, mentre que trabalhi amb un amic, una polifonia sorgís de son ordenador. Me sembla que compreni, vibri. Torni trobar la sensacion de prigondor entenduda pels cants populars d’autres endrechs. L’eternitat dels temps e dels Òmes facha cant. Aquela cançon es La Libertat pel Còr dau Lamparo. Dempuèi, persègui tot cantaire que me dona de qué somiar, de qué aprendre e n’i a fòrça. Un còp o l’autre, me pausi la question, perqué me calguèt tant de temps per descobrir qu’i aviá una musica occitana ?

París daissat, soi a Biàrritz. La lenga, l’ai dins l’aurelha mas me cal parlar, escriure. Dàvid Grosclaude m’apren lo lengadocian al CFPòc d’Ortès e preni de leiçons de gascon amb l’associacion Esquiròt e Jean-Samuel Barria, per pas èsser perdut en Baish Ador. Uèi m’assabenti amb los corrièrs, la lectura, las discussions e mai que mai, lo trabalh. S’ensagi de mostrar la lenga dins las mieunas creacions, segur que me pòrtan per contunhar d’aprendre.

Quina es la plaça de la lenga dins lo teu trabalh artistic ?

Causissi la lenga d’òc coma sòcle cultural de trabalh, alara i es d’en pertot. La cultura occitana es rica de creacions literàrias, musicalas, teatralas. Es poderosa, l’oralitat. Los plasticians occitanistas empleguèron plan sovent la letra, lo mot coma vector de difusion, de representacion. René Duran, Ben Vautier, Jaume Privat e mai encara… Me desviri pas d’aquela forma qu’es plena de sens e mai la fau meuna. Mas pensi que nos cal d’imatges tanben e sèm pas numbroses a far emergir un espaci pictural occitan, uèi. Los plasticians occitans an un trabalh important qu’es de metre en imatge un espaci invisibilizat. Alara o cal mostrar e li donar teneson per que las gents se l’aproprien.

 Aquela lenga, la causissi tanben per camin personal mas subretot, per çò que pòrta d’esperela un possible jamai enonciat e que nos cal trobar. O trobarem pas dins los libres istorics, nimai dins la resurgéncia d’una epòca complida. Mas dins la confrontacion d’aquesta cultura amb los enjòcs que nos espèran. Sèm als quatres camins. Tant per la lenga coma per las gents que vivon sus las tèrras que la pòrtan.

Vòles far passar un messatge dins tas creacions ?

Comprene ont sèm e çò qu’i podem far dins un dialòg dirècte amb l’environament. Ai pas coneguda la vida vidanta dels ancians, pas mai que de racontes. Èra dura e mai encara. E çò que n’ausiguèri o n’imagini es pas un gloriós passat que nos cal restablir. Mas me sembla que lo pauc que ne vegèri, la filha o poiriá pas conéisser. Dels païsans als agricultors, la fin d’una civilizacion, d’una coneissença populara d’ensembles geografics. Aquela mutacion marca una bascula importanta dins la transmission orala de l’occitan. Mentre qu’un biais d’èsser al mond s’eclipsa, la lenga que ditz aqueste monde s’amaga, s’amata. Uèi, cal revelar la poténcia de designacion de l’occitan, mostrar los mots a las gents per que pòscan èsser ont vivon.

 Mai qu’aquel pantais que m’estaca a la lenga, l’entrada occitana es un biais d’empaïsanir. Prepausar d’èsser femnas e òmes de païses, de païsatges. Far son viure en resonància. Aital dire lo mond d’ont soi mai que se l’entendre dire per de parladissas sens ligam amb la realitat concrèta. Lo street-art es un exemple polit de narracion picturala sens assisa dins lo real. Se fa quora carri d’un torisme de massa, quora preludi a la partença dels paures. Es de remarcar la poténcia evocativa de l’anglés dins aquela òbra de normalizacion mondiala. Li prefèri lo mot e la lenga del muralisme, mai d’aise per dire çò que vei, a l’entorn d’el.

Ensagi de restablir la figura umana dins la representacion contemporanèa. S’avalís tròp sovent tant coma dins l’organizacion societala que nos ocupa. Au profit d’una relacion al mond faussa, qu’es una messorga, un miratge. Se de non seriá la realitat novèla, en aquel cas, trabalhi als vents contraris.

Cossí pòdes qualificar ton art ?

Cercant, de còps trobant. En tèrra e al levant. Montanhòl. Peirós. En questa d’una gèsta primitiva.

As de projèctes per 2019 ?

Començarai de trabalhar la pèira ongan. Sabi ont, sabi pas encara cossí. Mas per ara fau d’illustracions sus un conte pirenenc de Remesi Boi per las edicions Per Noste. Amb Martine Prévôt de las edicions Édite-moi tanben. Participi als 40 ans de la Calandreta de Pau e aquelas de Bearn.

Ai de projèctes amb lo Centre Cultural Occitan de Roergue, faguèrem una proposicion pel Siècle Soulages que foguèt retenguda, d’ara enlà s’agís de pintrar de parets en occitan, una lenga que revela una partida de l’univèrs cultural de l’artista. De tot biais parli clar amb aquela còla de Rodés ! E puèi de mòstras, una en particular a l’espaci Uèi en Gasconha d’Anglet, de mediacions, de projèctes de tota mena. Prendre de temps pel trabalh personal. Fin finala, perseguir mon camin entre Baish Ador e Roergue. E se n’i a d’autres, los prendrai.

Quina es l’òbra qu’as fach que t’agrada lo mai e perqué ?

Las òbras que son en portadura. M’agrada de furgar.

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.

A prepaus de l'autor

Loisa Lepoutre

Loisa es una jove avaironesa que s'interèssa a l'occitan.

Soscriure
M'assabentar quand
0 Comentaris
Retorns en linha
Veire totes los comentaris

Crompar Lo Diari

Los pòdcasts

Los darrièrs clips

Cargament...

La letra del Diari

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.