Sansonha, jorgina, tarabàcola, cogordon, canavera…
Sansonha, jorgina, tarabàcola, cogordon, canavera…
Qué finfòrnha e tarabast, pecaire !
Dins los instruments occitans, avèm de causas partajaias amb d’autras culturas. Tot en èstre ben marcaias per la música occitana. La sansonha en l’èst occitan, autrament dicha la viela de ròda, amb Lo Dalfin. Autra part se ditz sansònha o sansòina. La jorgina qu’es dicha acordeon autra part. Se ditz semiton (de mièg ton) coma varianta lexicala en lo Piemont occitan. La chabreta, de còups se ditz sansònha coma per la viela de ròda. Estranh ! Es conoissua totplen amb Nadau.
Mas avèm d’instruments populars de fabricar pron facilament.
La tarabàcola es un instrument popular fach a l’origina per sonar las campanas escapaias a Pascas o per far paur. Facil de far tradicionalament en familha. Se pòl far amb doas punhaias – mobilas – de fèrre que pican còntra una planqueta de fusta, en bolegar la planqueta. O amb de lamelas de fusta que venon gratar una partia plecaia dal margue. Se fa un tarabast fòl, desagradiu qué.
Mas i son d’instruments o d’elements d’instruments fabricats en Occitània que conoissèm mens.
Los diverses instruments faches a basa de cogordon
Las maracas, una cogorda entiera, secaia. Sigue se laissa secar las granas que fan de bruch pi, sigue s’i mete dintre de césers per far mai de bruch. Se tapa alora lo trauc de passatge al nivèl dal cul amb un tapon. Se pòl pintar per far bèl. N’avio fach un dal temps de la mieu escòla e l’ai encara. Totjorn basic, lo pòrtavotz, lo cogordon talhat al nivèl dal pecol, e al nivèl dal cul, que se parla o canta dintre.
La gratusa qu’es una cogorda entiera amb una regleta pegaia subre, qu’i son faches de talhs e que i passam sus una caneta per far lo bruch d’un gratament.
La cascaveliera, es una cogorda lònga amb de cascavèls.
Un pauc mai elaborat, lo petaor (o petador) es un cogordon en forma de gorda (que la sieu etimologia es « cogorda ») talhat a la basa, costat dal cul, per i tendre una pèl de cabra. Al centre es fixaia una canavera (caneta de Provença) per fretar amb la poncha dals dets banhats e far un bruch que petea. Una version simplificaia es sensa la canavera per far una percussion, coma un tambalet.
Mas i es lo mai complèxe. L’espina, un instrument ecologic, bastit a partir d’un cogordon lòng, qu’es penjat esprèssi per que la sieu coa devengue ponchua, en forma d’espina. La cogorda es vueiaia, qu’a l’interior se tròba una espècia de jaça mòla de levar, amb las granas. Se mete una planca coma la fàcia d’una guitarra e se fixa quatre còrdas per ne’n jugar. Es estacha reviscolaia per Djé Balèti.
Tots aquels intruments pòlon jugar dins l’orquèstra de Carneval, que si sòna la Vèspa.
Djé Baléti – Viure al pais – 03/03/19
La flaüta
La canavera pòl èstre traucaia coma una flaüta. O se pòl plaçar diferents canons traucats de cada part, alinhats de talhas diferentas e se juga coma una flaüta de pan. Henri Maquet ne’n fabrica e un galobet se pòl far coma amb Ives Rousguisto.
Henri Maquet
Ives Rousguisto
Las enches
Aicí tornam trobar nòstra canavera. Es un element essencial, pichon e natural, necessari per far vibrar e obtenir lo son de l’autbòi, lo còrn anglés, lo basson, lo sarrussofòn, la museta, la chabreta e ancianament dins las familhas dal calamèl, de la cromòrna, de la bombarda. Aüra los instruments son en matèria extremament elaboraia e trabalhaia mas l’enche rèsta la part la mai naturala.
La canavera ven enche quora es talhaia fina sus una seccion de qualques centimètres dins lo sens de la longor. Deu restar dins l’aiga per l’estocatge entre dos concèrts. L’entrepresa Rigotti, a Cogolin en Provença, ne’n fan.
Enches de l’entrepresa Rigotti, a Cogolin en Provença
E… l’èrba !
Se pòl far un calamèl amb una èrba fina, en forma de tube. Se trauca dals dos costats e se fa après de traucs segondaris sus la canula, se pòl obtenir un bruch coma un zonzoneament.
BIAIS N°31 : Pèire Boissière, fabrication instruments musique avec végétaux
Fotò : François Schwarz
