Seleccionar una pagina

Critica literària

0 |

Dètz ans de literatura occitana : un pichòt viatge de papier…

Dètz ans de Diari son dètz ans de trabalh amb la lenga e lei mòts, de milierats de paraulas qu’assajan de dire la vida d’uèi, en òc. Dètz ans de cronicas, de legidas, de retorns sus de libres que nos marquèron. Es tanben una escasença bèla de tornar sus dètz annadas de creacion literària occitana, entre poesia e pròsa, au ritme dei votz que nos toquèron. Podrai pas aquí parlar de tot çò que comptèt tant la produccion es rica e variada : es la pròva concreta que la literatura d’òc es ben viva ! Vos prepausi ren qu’un pichòt viatge entre lei linhas d’autors de nòstre temps que sabon dessenhar, cadun amb son biais, un pauc de nòstra umanitat. La debuta dau sègle XXI foguèt un moment dificile, amb la pèrda d’autors màgers coma Felix Castan, Max Roqueta, Bernard Manciet, Robert Lafònt, mai recentament Bernat Lesfargas o Jòrgi Gròs. Davant la disparicion d’aqueleis autors fondamentaus, la paur dau vuege nos prenguèt, segurament. Èra sensa comptar sus leis escrivans de la generacion seguenta, d’escambarlons sus dos sègles, que saupèron encambar lo lindau e agantar lo testimòni, tot en donant la man ai mai joines qu’arriban…

Au fiu de la pròsa

Nòvas, romans, racòntes de viatges, fin finala la pròsa occitana se desvelopa e explòra d’univèrs variats e sempre novèus. Florian Vernet contunha son òbra inclassabla e nos liurèt, per exemple, un recuèlh de nòvas delirantas dins la vena ben actuala de la literatura d’anticipacion : Fin de partida (IEO edicions, 2013). Lo genre de la nòva foguèt tanben mes a l’onor per Felip Gardy, dins son recuèlh L’astronòm inagotable (Trabucaire, 2015) que recampa lei pròsas fantastico-apocalipticas d’un autor qu’èra, fins ara, mai conegut coma poèta. La pròsa sempre, mai sota la fòrma d’un quasernet de viatge, se retròba, rica e chucosa, dins Lo luec d’enluec de Thierry Offre que nos mena sus una iscla perduda dei tèrras francesas australas, au plus pròchi de la vida vidanta d’una estacion scientifica (Trabucaire, 2016). Son d’alhors de Cronicas de viatge (IEO edicions, 2017) que Sèrgi Labatut desvela dins una escritura franca, onèsta e pertocanta : de tròçs dau monde d’uèi, rosigat per la lèi dau mercat. A l’extrèma orient d’Occitània, una votz singulara s’impausa : aquela de Joan-Luc Sauvaigo, lo poèta bluesman, lo Dylan niçard : leis edicions Jorn nos ofriguèron, en 2015, sei Faulas de Nissa : de tèxtes fabulós evocant l’univèrs istoric, mitic e liure de la Nissa rebèla. De l’autra man d’Occitània, en Gasconha pirenenca, Joan-Loís Lavit s’acara au roman istoric e nos mèna en Aquitània dins lei sègles trébols de la fin de l’Empèri roman, amb Escura, la nueit (Letras d’òc, 2017). Autrei pròsas, mai resquichadas e pròchas dau poèma : aquelei de Danielle Julien que dins De mèu e de juscla (L’aucèu libre, 2016) capita d’explorar la musica d’un provençau gonfle de saba entre Camarga e Ròse, en delai de la lutz e dau temps… Camarga qu’es tanben lo rèire-plan dau bèu libre Esperit de Sau (L’aucèu libre, 2015) d’un joine autor prometeire : Matthieu Poitavin.

A la soberna dau vèrs

Mai oblidarem pas la poesia, segur, amb leis edicions Fédérop (dau regretat Bernard Lesfargas) que publiquèron, en 2012, Per camins de Joan-Pau Creissac, un poèta caminaire, pas a pas, atentiu au monde, que saup sasir a plenas mans l’efemèr. La poesia totjorn, que raja e vèrsa, sauta lei restancas e impausa un ritme implacable dins Rajar de contunh de Joan-Francés Mariot (Letras d’òc, 2010). Quand la paraula s’amaisa, lo dire se pausa e lo buf es mai ample, coma l’alen d’un cavau au repaus : Estela Ceccarini nos mena sus lei piadas de sei Chivau (L’aucèu libre, 2016) amb sei poèmas corts e denses. Lo ritme, lo debanar dei mòts au fiu de l’aiga : es La color lenta de la pluèja (Jorn, 2013) de Maëla Dupon, una autora joina qu’entre poesia e pròsa desvèla una votz singulara, sensuala e fina. De grands noms contunhan de nos liurar de tèxtes fòrts, prigonds e portaires, coma lo montpelhierenc Joan-Frederic Brun e sei Flors d’errança (Jorn, 2017) reviradas en  francés e en anglés (Wandering flowers) dins una edicion trilingüa de bèla factura. Es tanben çò que fa Roland Pécout dins Coma un aubràs estrifat per l’auristre / Leberon (Tròba Vox, 2016) en prepausant una version francesa, italiana e anglesa d’un tèxte espés coma l’Istòria e leugier coma la lutz que banha Leberon. Lo tèxte occitan, de costuma enfrentat au francés, fraireja aquí amb d’autrei lengas, se dobrís, aculhís sei vesinas europencas e perseguís lo sòmi de la pluralitat. Sovent cavat dins la pèira rara de sei variantas dialectalas, lo vèrs occitan trabalha tanben ai confinhas de sa quita lenga, ne cèrca lei ritmes e lei melodias lei mai enfachinantas. Es d’aquest biais que Joan-Claudi Forêt fa s’envolar Un grand eissam de mots (EMCC, 2013) dins una lenga d’Ardecha plena de la saviesa de l’oralitat populara. Mai la poesia saup tanben retrobar sei rasigas musicalas e se desliurar dau libre per èstre dicha sus leis emponts o partejada sus un enregistrament : es çò que fa Aurelia Lassaca que trabalha lo dire (the spoken word coma dison leis anglés) e es convidada regularament dins de festenaus, es çò que prepausa Rodin Kauffman amb son projècte Ara (Pantais records, 2015) e sei 5 poèmas mes en musica per 6 artistas.

 Lo viatge contunha adonc, la lenga d’òc traça encara sei camins de Letras, coma se fasiá pas qu’una amb la literatura, dei primiers trobadors fins ais explorators dau sègle XXI. N’aprofiecham d’alhors per saludar lo trabalh dei revistas coma OC o Reclams que desvelan sovent lei votz novèlas e jògan un ròtle màger (e vos convidam a vos i abonar !). Leis editors son de metre en relèu : capitan de difusar aquelei paraulas raras amb paciéncia e rigor, dins una amira de qualitat qu’enauça, de lònga, l’occitan coma lenga de creacion actuala e pertinenta.

 Pròsa o poesia, vèrs cortets o romans, nòvas e tèxtes divèrs, i a ben una escritura occitana, una votz d’òc qu’atravèrsa lo silenci.

Laissem lo mòt de la fin au poèta italian d’expression occitana Claudio Salvagno :

« Sabo ren qui s’archamparè a aquesta rueida
e se bastirem abó aquestes lauses
de nòus fronts lusejants.
Lauses d’aquesti monts charjats de paciença
abó i testes ent i niules e i pès ent la nebla. »

(L’emperi de l’ombra, Jorn, 2004).

” Je ne sais qui se rassemblera pour cette œuvre en commun / et si nous construirons avec ces lauses / de nouveaux feux brillants. / Lauses de ces monts chargés de patience / les têtes dans les nuages et les pieds dans le brouillard. “

 

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.

A prepaus de l'autor

Silvan Chabaud

Silvan es redactor al Diari, òc, mas carga mai de casquetas qu'aquela : jol nom de "Chab" canta dins Mauresca (Fracàs Dub) dempuèi la creacion del grop en 1999, e tanben dins Doctors de Trobar, doas formacions que fan sentir qu'es lo Massilia Sound System que lo faguèt cabussar dins l'emplec vivent de la lenga occitana. La lenga la maneja d'alhors tant que publiquèt un recuèlh de poesia, "Leis illas infinidas / Les îles infinies" (Jorn, 2012). Enfin, Silvan es universitari, autor d'una tèsi sus Bellaud de la Bellaudière, poèta provençal del sègle XVI e actualament cargat de corses a la facultat Pau Valèri de Montpelhier.

Soscriure
M'assabentar quand
0 Comentaris
Retorns en linha
Veire totes los comentaris

Crompar Lo Diari

Los pòdcasts

Los darrièrs clips

Cargament...

La letra del Diari

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.