Seleccionar una pagina

Al rajòl del temps

0 |

L’orme de davant la pòrta

Un còp èra, un país ont les aibres parlavan. Un ivernàs tot en glaç e long coma un suplici i martirizava de sa rigor bèstias e gents. Le Deodat, un paure vassalh, e sa familha se torravan dins lor ostalet, la lenha mancava. Las barralhas rasadas, le garric noselut copat, li demorava sonque l’orme de davant la pòrta que li portava ombra l’estiu.

Li arracava de le copar, tanben caminèc doas oras dins la nèu, per demandar al senhor se li avançariá una carrada de lenha. Al castèl le fasquèron dintrar al prèp del senhor qu’èra a se calfar al canton d’una granda chiminèa tota roja de calor. El ja ne teniá lenha, amb sa granda forèst de garrics tan nauts coma montanhas. Le Deodat li demandèc se dins sa granda benvolença li prestariá qualques faisses per acabar l’ivèrn.
 Te prestar lenha ? A que non, torna-te’n e copa l’orme de davant la pòrta !

Le Deodat fòrt decebut se’n tornèc. Afustèc la pigassa per copar l’orme de davant la pòrta. Agèc pas solament le temps de la levar que l’aibre li bramèc :
– Arrèsta malerós, me copes pas se te plai ! Qui te farà ombra l’estiu ?
 – Per ara d’ombra n’ai pas besonh, me tòrri, me cal lenha !
– Escota-me amic, ça diguèc l’orme, gaita aquí sus ma tronca dins le trauc de puput, i a una brinsa seca, la te prèsti.
 – De qué vòles que’n fasca de ta branqueta ? Le temps qu’aluque serà cremada ! Ne val pas le salvi !
 – Mas non, n’auràs pro per tot l’ivèrn, mas la te me caldrà tornar le diluns de Pascas.

Sens tròp i creire, le Deodat escotèc l’aibre. Prenguèc la brinsa e la portèc al canton puèi corrisquèc ençò del vesin le mès pròche, quèrre una rispada de brasas per alucar.

Al canton bufèc suls tisons que tanlèu abrandèron la branqueta. Quna suspresa ! Las flambucas claras e caudas belugavan entre les anders, pujavan dreit ensús del cremalh. La suèja ne fregissiá. E al lòc de se demesir en cendres la brinsa continuava de cremar sens arrèst. Esclairava la pèça, calfava l’ostal. La familha se reviscolava, botèron les tres pès e fasquèron una sopa gostosa de caulets. Qun bonur !

 Le Deodat mercegèc de tot son bon còr l’orme e aqueste content de viure encara, uflèc sos borrons coma jamès. Le diluns de Pascas le fisèl Deodat tornèc la branqueta dins le trauc de puput.

Per l’estiu que seguisquèc, una secada terribla sequèc campses e bòsques. Les fuòcs s’alucavan de pertot e per un vèspre de calimàs un laucet vengut de non sai ont, abrandèc la forèst senhorala que dins l’afèr de res venguèc un camp de cendres.

L’ivèrn novèl fusquèc tanben rigorós. Le senhor sens lenha, per se poder calfar requisicionèc totes les aibres de la senhoriá. Un matin de bruma bassa e espessa, triste a ne plorar, le senhor e sos boscatièrs arribèron per copar l’orme de davant la pòrta. Tanlèu le Deodat lor cridèc :
– Vos’n prègui, copètz pas l’orme de davant la pòrta.

En guisa de responsa, un cavalièr desforrelèc l’espada. Alavetz le Deodat convidèc le senhor a son ostal. En dedins la brinsa lusissiá de lum e de calor.

– Qué fa bon ençò tiu ! s’exclamèc le senhor. Mas cossí fas per tan te calfar amb aquela branqueta de misèria ?
– Es una branqueta magica, crèma fòrt sens demesir, avodèc le Deodat.
– Me la cal ! bramèc le senhor. Tanlèu les cavalièrs panèron la brinsa e dins un ferrat tanben panat la portèron al castèl.

Le Deodat, tristonet, avertisquèc le senhor :
 – Sustot desbrembètz pas, le diluns de Pascas la vos cal tornar al trauc de puput qu’es dins l’orme.
– Òc la li tornarai, raunhèc le senhor en lançant a fum sa cavala cap al castèl.

La branqueta encantada rescalfèc tot le castèl coma s’èra l’estiu. Le senhor festejèc cinc jorns de sièc, las pòrtas alandadas mentre que le Deodat e sa familha se torravan.

L’ivèrn passèc e le diluns de Pascas arrivèc mas le senhor que la mesquinariá escanava decretèc :
– Aquela branqueta es meuna, la tornarai pas.

Le sèr a mièjanuèit la brinsa se consumèc coma una branqueta ordinària. Sus la sòla negra de la granda chiminèa demorèc una tralha blanquinarda de cendres.

L’ivèrn tornat, malgrat qu’agèsse torat l’orme de davant la pòrta, le senhor se torrèc dins son castèl. Quant al Deodat, el e sa familha mudèron dins un país sens ivèrn.

Orme torat, pendard torrat, paure salvat e le conte es acabat.

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.

A prepaus de l'autor

Alan Vidal

Nasquèri en 1950 dins un vilatjòt de la plana de Pàmias dins una familha de païsans. Professor d'agricultura a Rodés, Ondas e Ausevila. Locutor natural, ensagèri d'escriure en lenga nòstra tre ma retirada, novèlas, articles, cronicas, pèças de teatre...

Soscriure
M'assabentar quand
0 Comentaris
Retorns en linha
Veire totes los comentaris

Crompar Lo Diari

Los pòdcasts

Los darrièrs clips

Cargament...

La letra del Diari

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.