Seleccionar una pagina

De l'estèir estant

0 |

Lo Carnaval de Bordèu

Caudéran, visité habituellement par le peuple de Bordeaux dont il est si voisin, devient deux fois par an le rendez-vous d’une grande partie de la population de cette ville. C’est là que, le mercredi des cendres, les Bordelais vont terminer gaiment leur carnaval, et manger des escargots, comme pour prendre un avant-goût du carême. La foule commence à s’y porter vers deux heures après-midi, et ne cesse d’y affluer qu’à l’approche de la nuit. Pendant quatre heures la route est couverte, à droite et à gauche, de piétons et de masques grotesques; au milieu circulent les cavaliers et défilent les voitures, les unes allant au rendez-vous, les autres regagnant la ville. Les guinguettes se peuplent de joyeux buveurs; les maisons de campagne ont aussi leurs troupes de convives, mieux choisis sans doute, mais peut-être un peu moins gais. Ce jour-là, Caudéran présente une image des antiques Saturnales : la folie y réunit tous les extrêmes, le riche et le pauvre, le luxe et la misère ; la grisette à l’œil agaçant y coudoie la modeste marchande ; un robuste artisan aux mains calleuses, s’y trouve près d’un élégant pâle encore des fatigues de la nuit ; les âges et les rangs, tout ici se trouve confondu : mais pour le remarquer, il faut être étranger : le Bordelais est trop vif, trop ami des plaisirs pour observer ; sa gaité naturelle rapproche les distances, et lui fait illusion sur les disparates. J’ai entendu comparer la mascarade de Caudéran aux promenades de Longchamp : c’est oublier combien diffèrent, d’un terme à l’autre de la comparaison, l’institution primitive, le but, et les mœurs locales. Dans l’origine, c’était un dévot pèlerinage qui attirait la foule à Longchamp; aujourd’hui, l’on y va pour voir et pour être vu. […] A Caudéran, c’est toute autre chose. Si, dans le principe, la promenade eût un but religieux, le souvenir s’en est perdu : il n’est plus permis d’y voir qu’une dernière explosion des joies du carnaval. Beaucoup de gens, sans doute, y sont conduits par la curiosité; mais nul ne s’y rend pour être vu. Ici, point d’étiquette, point de luxe extraordinaire, nulle prétention, nul dépit amer ; l’amour propre le plus chatouilleux n’a rien à souffrir. La gaîté, voilà le seul mobile de la fête. On vient pour rire, et tout le monde rit, le peuple, les écuyers et les grandes dames à équipage : c’est l’hilarité gasconne dans toute sa vivacité. Le mauvais temps la trouble quelquefois, mais ne l’étouffe jamais entièrement, seulement il la fait changer de place, et alors, contre l’ordinaire, on rit plus franchement dans les voitures que sur les trottoirs.

« Notice historique et topographique sur la banlieue de Bordeaux », Caudéran, Musée d’Aquitaine, III, Bordeaux, 1824, p. 115.

Aquò n’es pas per díser, mès Cauderan s’a hèit una famusa renomada abèca sos limacs. Tanben, que de gens s’i renden au jorn convingut, en hasent assaut de toalèta, los uns en calècha descobèrta, los autes en voatura, en carriòla ; lo pus grand nombre a pè o en charabanc. Quau melange impossible, e coma una costuma ne’n hèi chamjar d’autas pertant bien enracinadas! Aquí pas mei de classas, pas mei de linha de desmarcacion! Paisans e mossurs, grisètas e madamas, botiquèirs e artisans, gringons e vertús : tot se meila, tot se freta, tot se cobdeja ; e, causa estonanta, lo but d’aqueras gens es… devinatz qué ? Una dotzena de limacs bien oliós, bien persilhats, es verai, mès que còstan un sò pèça. Si ne valèvan que dètz sòs lo cent, vòletz pariar que digun n’i angueré ? Es verai tanben que lo limac serv de pretèxte au guleton, e que chacun cèrca a despensar mei que son vesin per paréisher pus gran qu’eth, quita lo lendeman a sarrar la cintura. Valà l’istoara ! Aqueth jorn, l’esgalitat es complèta a Cauderan, si ne consideran que la pèth dau vente e la gloriòla de las gens.

Anonim (Augusti Germont), Un paludèir de Bègla. Los Secrets dau diable contats en patoàs. Bordèus, dens tots los magasins de libraria e tanben ruia Sent-Simeon, 16. Bordeaux, Crugy, 1879, pp. 119-120.

Lo carnaval de Bordèu avèva la particularitat de se har sistematicament lo dimècres de las cendras, aquò’s a dire lo lendeman dau dimarç gras qu’èra lo jorn que s’auré discut tenir. Aqueste aspèct, de la coneishença de Francés Mauriac – un daus darnèirs qu’auge descriut l’eveniment, d’après sovenenças remontant au cap dau siègle XIX – ajostava a l’aspèct transgressiu dau carnaval, jorn d’inversion de las valors. En realitat, s’agís de la desformacion de la costuma d’anar har « magre » en procession lo premèir jorn de Carèime. Pr’un esperit ironic, la consomacion de limacs, censats constituïr un apèish magre èra transformada end’una granda manifestacion de jòia populara que digun a Bordèu ne volèva mancar.

Lo carnaval de Bordèu, coneishut per son torrenciau e desbridat, sheguèva un itinerari precís, totjorn lo medís. Esque partèva d’a l’entorn de la basilica Sent-Seurin, au cochant de la vila dau bòrd dau Mont Judaïc, emprontava notadament la carrèira Senta-Luça, dincas au vilatge de Cauderan (restacat administrativament a Bordèu en 1965). Aquí los Bordalés venen minjar l’especialitat locala, una dotzèna de limacs bien oliós, bien persilhats, es verai, mès que còstan un sò pèça ce-nos ditz l’autor anonim daus Secrets dau diable. I buven tanben dau « rasimat » (prononciat « radimat »), que Guí Suire nos ensenha que s’agissèva d’un vin locau de Cauderan que lo gost, gràcia ad una preparacion locala, ni sèc ni licorós, rapelava lo rasim tanplan coma lo vin novèth. Lo rasimat èra produït a Caudera mèma, sembla estar, mes daus collectatges atèstan son existéncia e son ligame damb la convivéncia hestejadissa mei largament capvath Medòc. Esqu’aprénem tanben qu’aquela tradicion s’es perduda a l’entorn de la Premèira Guèrra Mondiala. Notam que los Bordalés repetèvan l’escapada cauderanesa lo diluns de Pascas, aqueste còp per tastar l’anhèth pascau.

Lo carnaval bordalés avèva donc un ponh de partença, una destinacion, un pit amei un itinerari. Totun, sa dimension torrenciala, deliranta mes tanben desbauchada torna dens los testimoniatges. Atau, lo juene Mauriac ne dobta briga de la damnacion eternala daus desbauchats que passan ‘queth jorn devath sa hinèstra :

« En ce jour de pénitence, chaque masque était à mes yeux un homme dans le péché. A la fenêtre, ou bousculé par la foule sur le cours de l’Intendance, les chars et les déguisements me passionnaient moins que ces êtres voués à une mort éternelle et dont les mufles de carton insultaient le ciel. Des hommes habillés en femmes relevaient leurs cottes et hideusement s’accroupissaient entre les rails du tramway. Des dominos entassés dans des victorias nous bombardaient d’oranges et roulaient vers Caudéran. »

MAURIAC, François, 1932. Commencements d’une vie. Paris, Grasset, pp. 73-74.

Mauriac, que descriu ací una practica desjà au darrèir badalh, nos resenha çaquelà sus l’existéncia de combats d’iranges, amei tanben sus la preséncia de travestits masculins. Edoard Bourciez, dens son article  « Los Desbrombats » (Reclams de Biarn e Gascougne, 9, 1928), nos parla dau tipograf, jornalista e autor bordalés Teodòr Blanc (1840-1880), nos afirmant qu’excellava a se dringar en « cadichona » au temps de Carnaval, a esgaiar la fola per sos lazzis, entamenant damb era collòquis bofonescs. Quora saben, d’après lo testimoniatge de Charles Monselet, que lo duo de recardèiras mis en vèrs per Mèste Verdièr, Cadichona e Maian, èra tradicionalament jogat per dus òmes travestits portant de las còihas desmesuradas, pòdem ací prisimar un daus aspècts los mei ancians de la practica carnavalesca, la dau « monde renversat » amei dau travestiment permetent en tota impunitat de passar òtre los interdits sociaus, pr’una jornada tan solament. De mèma, las mascas tornavan sistematicament dens las descripcions de la sequèla dau carnaval bordalés :

« Le chemin de Bordeaux à Caudéran, a présenté hier, en abrégé ou si l’on veut en miniature, le spectacle de la promenade si fameuse sous le nom de « Longchamp » […] il s’agissait de l’enterrement de mardi gras. Des voitures de toute espèce dont quelques-unes étaient pleines jusqu’à l’impériale ; beaucoup de jolis chevaux et assez bien montés, un grand nombre de femmes agréables ; des masques qui comptaient sur leur costume pour être plaisans, et surtout une foule immense qui remplaissait tous les chemins ; voilà ce qui composait le convoi du mardi gras. »

Tribune de la Gironde, n°78, p. 3 (jeudi 17 février 1820)

De son bòrd, la cançon populara bordalesa ne manca pas de celebrar aquera practica :

Per lo dimècres de las Cendras
Se’n  van tot dret a Cauderan ;
Mon Diu, mon Diu, la sala causa
De veire mascats los paisans !
De la maishanta piquèta
Dens tots los cabarets.
Beausoleil a hèit bancarota
E Robichet a set.

Lo Pont de Bordèu, chanson populaire bordelaise (v.1822). Cité dans TRÉBUCQ, Sylvain, 1912. La chanson populaire et la vie rurale des Pyrénées à la Vendée, tome II, Bordeaux, Féret, p. 120.

La paremiologia n’es pas en rèsta :

En febrèir lo Carnaval / Fèi dançar los masques au bal 

Th. Blanc, Armanac gascon, Bordeaux, 1873, p.6.

Mascas, donc, que pòden per devath a la dissimulacion de lur cara bravar los interdits, mes tanben aquera omnipreséncia de las hemnas, dirén « leugèiras » de mors. I a tanben aquera abonda d’estanquets e de cabarets que malhavan lo cortègi, que ne divèvan pas estar estrangèirs a l’atmosfèra daus lòcs, favorizant la mixitat sociala, de verai, mes tanplan l’impression de « bacanalas », de « saturnalas » que l’eveniment desgatjava.

Un testimoniatge sol, lo de Teodòr Blanc, evòca una practica ligada au dijaus gras – lo dijaus que precedís lo dimarç gras – e metent en scèna lo passacarrèira d’un bueu destinat a la bocheria, sivant una practica largament ancorada en Occident, tanplan dens l’espaci occitan coma alhors :

Lo Dijaus Gras, atz discut veire, lecturt, coma festèjan lo Rei Beu : lo cobren de flors ; l’acompanhan au son de la musica ; lo lendeman fau que mòre.

BLANC,  Théodore, 1871. Caufrès, roman-feuilleton, inédit, livraison 1.

            Lo dijaus gras èra tanben lo quadre de practicas ritualas carnavalescas dens lo mieijorn de la Gironda, a Vasats, on vedèva se har lo « merlin », lo rondèu gigant daus bochèirs sus la plaça de la catedrala.

Au jorn d’anueit, lo carnaval de las Duias Ribas de Bordèu, creat en 1996, es inscriut a l’Inventari dau patrimòni cultural immateriau dau Ministèri de la Cultura, en partida a causa dau fèit que remplaça l’ancian carnaval de Bordèu, fòrt ancian e fòrt important dincas dens las annadas 80. I a donc la volontat afichada e revendicada de téisher un ligame legitimizant lo carnaval dens sa fòrma actuala damb la tradicion carnavalesca locala, interrompuda mes encara presenta dens la memòria collectiva. Es de conéisher qu’aqueth carnaval tradicionau s’inscrivèva dens la practica de la lenga occitana, èsti per las cançons (dont certanas nos son pervingudas) o la practica farcesca en lenga occitana, que verdièr ne’n demòra lo màger – mes briga lo sol – representant, e lo mei fòrtament ancorat dens la cultura locala. Maugrat qu’auge dispareishut aqueth ciment lingüistic, maugrat que lo percors n’auge mei ren a veire (es a l’opausat geografic exact de l’ancian), maugrat que « cadichonas » e combats d’iranges an dispareishut, i conven de notar l’implicacion regde fòrta daus collectius e associacions locaus dens l’organizacion dau carnaval de las Duias Ribas, en particular dens la confeccion daus costums, de las mascas, amei per las danças. La Rock Scholl Barbey, lo centre d’animacuion Argonne-Nansouty, lo Rocher de Palmer, de las companhias de dança, daus talhèirs de confeccion, s’implican dens l’eveniment per tant que demòre autant que possible una produccion autenticament populara e locala. Notam qu’a Aisinas, lo carnaval locau – fòrt important, tanben coma dens la comuna vesina de Sent-Medard – es totjorn organizat per las societats carnavalescas dau Vijan e de la Forèst, perpetuant la tradicion de l’ancoratge de carnaval dens lo teishut sociau e economic locau.

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.

A prepaus de l'autor

La Galipòta

La Galipòta es una creatura que trèva lo Sud-Oèst de França... Aquela sembla aver causit Bordèu coma punt d'ancoratge, e s'interessar a un fais de causas : espòrt, literatura, vièlhs escrichs e archius, folclòr e mitologias...

Soscriure
M'assabentar quand
0 Comentaris
Retorns en linha
Veire totes los comentaris

Crompar Lo Diari

Los pòdcasts

Los darrièrs clips

Cargament...

La letra del Diari

Òu, plan lo bonjorn ! 👋
Aquò fa plaser de te veire rebalar per aicí.

Sabes que te pòdes marcar a la letra d'informacions del Diari ? Basta d'un mail per te téner al fial de çò que pareis, magazines, articles e mai !

Pas d'espam ! Mandam 1 a 2 letras per mes, pas mai. Legís nòstra politica de confidencialitat per ne saber mai.